EL FRACÀS ESCOLAR

EL FRACÀS ESCOLAR

Quan es tracta de nens, els adults tenim la tendència a jutjar de manera ràpida i lineal, sense parar-nos a pensar sobre què passant realment.  Davant el fracàs escolar, se’ls tracta fàcilment de ganduls, despistats, o directament “passotes”, i la única cosa que s’espera d’ells és un canvi d’actitud respecte dels estudis, però aquest canvi no apareix. Inclús, molts pares i professors, poden arribar a pensar que el nen/a és poc intel·ligent, i que “no serveix per estudiar”. En d’altres casos, hi ha pares que ho viuen com un atac frontal, ja que senten que han fet molt sacrifici per pujar als fills.

És en aquest moment quan comencen les discussions, les acusacions, les tècniques de premi i càstig…, en definitiva, comencen el malestar i el patiment familiar. Tant pares com professors, entren en una espiral on s’obsessionen per les notes, pel compromís de que els pares es responsabilitzin de que facin els deures cada dia, per l’aplicació de tècniques d’estudi; però la majoria de les vegades, la única cosa que s’aconsegueix és que, amb tots aquests intents, es generi major malestar. Els nens es senten cada vegada més incompresos i menys estimats, i els pares s’acaben convertint en professors – policia malhumorats, sentint-se més fracassats.

El pitjor de tota aquesta situació, no és el suspens de les assignatures, sinó la pèrdua de motivació, de confiança, de poder ajudar a créixer als nostres fills en una major autonomia, acabant en un ambient familiar depressiu. En definitiva, que tots “suspenem” una assignatura: la de ser pares.

Abordatge del problema

Arribats a aquest punt el que realment s’ha de canviar és la manera de com plantegem i veiem el problema, per a poder pensar de manera més profunda: Què està passant realment? Què és el que fa que el nen/a o adolescent mantingui la mateixa actitud? És curiós, però quan parlem de nens i/o adolescents, no apliquem el mateix barem que quan els adults valorem la nostra manera de fer o les nostres actituds, o quan volem canviar. Si no rendim en el treball o en alguna altra àrea de la nostra vida, ens preguntem: Què em passa? Què és el que fa que haguem canviat? Ens hem desmotivat? Estem deprimits? Em trobo en un moment de canvi a la meva vida? Per què no m’agrado? Moltes vegades ens adonem que canviar la nostra forma de funcionar no és gens fàcil, i que es requereixen grans esforços. Inclús som capaços de consultar amb un professional, però, moltes vegades, no és així quan necessitem ajuda per resoldre situacions com les descrites al primer paràgraf amb els nostres fills.

La primera ajuda que podem oferir als nostres fills, i que jo recomano, seria posar-nos a la seva pell, i preguntar-nos, com si fóssim ells, que és el que els impulsa a tenir aquesta actitud. Hem de transmetre’ls que estem amb ells, i que junts i amb confiança, intentarem entendre què és el que li està passant.

Les causes i variables del fracàs poden ser múltiples:

– Ens podem trobar el nen/a que mai ha anat bé, i que ha passat el següent curs amb molt dificultat, fins arribar a un curs que no ha pogut superar. En moltes ocasions, especialment en primària, s’ha suggerit per part del col·legi la repetició de curs, però és viscuda pels pares amb molta vergonya, inclús com un fracàs personal. En primària trobem molts casos on s’han observat dificultats en la prelectura, però mai se li ha posat remei o s’ha atès un problema la resolució del qual és prioritària, i s’ha pensat que amb el pas al següent curs ja s’aniria corregint, però, en moltes ocasions, el que passa és tot el contrari: que el nen/a, degut a aquest problema, acaba tenint un problema d’aprenentatge que no li permet adquirir els coneixements necessaris per a consolidar cursos superiors, com a conseqüència d’un problema de lectoescriptura  que li dificulta tant la comprensió, com la posterior expressió, oral o escrita, del que estudia. En aquests casos és convenient un bon diagnòstic per part del psicòleg clínic, i possiblement una posterior derivació a un psicopedagog o un logopeda, segons la problemàtica detectada.

– En secundaria ens podem trobar preadolescents o adolescents que baixen el seu rendiment, sense motiu aparent. En aquestes situacions, com a pares, ens hem d’interessar per saber qui són els seus amics, com organitzen el seu temps, quins són els seus nous interessos i gustos, …. Malgrat ens pugui semblar que són els mateixos nens que fa poc temps, el canvi viscut de primària a secundària és important, a més que l’etapa de la preadolescència i adolescència és una etapa de preparació a l’etapa adulta, on en relativament molt poc temps es produiran canvis molt ràpids i intensos a nivell psicobiosocial, que en algunes ocasions són difícils d’assimilar en poc temps. És important ser hàbils i saber-nos apropar amb diàleg, de forma tranquil·la i assossegada, i amb sentit comú. També hem de ser molts conscients que, malgrat la suposada total autonomia que intenten fer-nos creure que tenen, només es tracta d’una mascara o defensa, moltes vegades entesa pels adults com “xuleria”, “prepotència”,…, però que no ens ha de distreure del fet de que segueixen necessitant els seus pares, certament d’una altra manera: com a guia cap a l’etapa adulta; i no oblidar que, ni hem d’actuar com amics, “col·legues”, ni formar part del control més estricte com si fóssim policies. En aquesta etapa, les males notes poden ser quelcom circumstancial. En aquest cas, posant els recursos descrits, normalment, serà suficient; però si els resultats són persistents és quan s’acaba provocant malestar i desconcert que acaben afectant a les relacions familiars i escolars. És important no allargar aquesta situació per a que no es torni crònica, ja que pot desembocar en l’abandonament dels estudis, i posar en risc el futur professional, així com les capacitats intel·lectuals, i la personalitat de l’adolescent. En aquest últim cas seria recomanable consultar amb un psicòleg. 

– Altre cas és quan un nen/a o adolescent passa a suspendre-ho tot.  Aquí el problema normalmente és més de fons, i els suspensos probablement no són més que un avís d’alarma o símptoma que, sense lloc a dubtes, s’ha d’investigar, ja que molt probablement, els suspensos estan expressant un malestar intern.  En aquests casos, recomano sempre consultar amb un psicòleg, amb la finalitat de poder posar paraules a allò que està passant. En ocasions aquests casos estan relacionats per situacions de separació dels pares, pèrdua d’un ser estimat, o d’altres circumstàncies externes que li afecten, tant a nivell escolar, com a nivell emocional.

– En d’altres ocasions passa al revés: ja existeix algun trastorn emocional i/o de conducta, no tractat. Són els casos que acaben generant un pensament empobrit i resistències a esbrinar el que passa, “a saber”, i acaba repercutint en l’aprenentatge escolar i provocant dificultats per estudiar. Un exemple d’aquests casos, poden ser aquells nens diagnosticats, de vegades amb massa facilitat (sense cap tipus de diagnòstic diferencial), de TDAH (Trastorn d’Hiperactivitat amb Dèficit d’Atenció), i que són medicamentats, sense intentar esbrinar que és realment el que li està passant al nen, però és més còmode per a pares i professors, sense plantejar-se les possibles conseqüències en un futur d’aquesta medicació. Això ens podria recordar els casos de dones, que en els anys 80 havien estat tractades amb anfetamines per a mitigar la gana i poder aprimar-se. Tots els professionals que hem viscut l’àmbit hospitalari, hem estat testimonis de com algunes d’aquestes dones eren ingressades no havent patit mai abans trastorns mentals. 

Conclusió

Per tot això considero molt important que, si en el primer intent, els pares no aconsegueixen esbrinar que és el que realment els hi passa els seus fills, consultin amb un psicòleg clínic o psicoterapeuta. El diagnòstic, com passa moltes vegades, no ha de consistir amb la simple passació d’una bateria de tests i proves estandarditzades, ja que aquesta bateria és únicament una part del diagnòstic, que també ha de consistir en l’observació en les entrevistes del nen/a o adolescent, com dels pares, professors i/o tutors. El diagnòstic serà el resultat de correlacionar totes aquestes dades, tant el resultat de les proves, com el de les entrevistes.

Un cop obtingut el diagnòstic és important que la devolució no es faci solament a la família, sinó també a professors i tutors, amb la finalitat de realitzar un abordatge integrat que permeti seguir una mateixa línia de treball.