EL PACIENT PSICOSOMÀTIC

EL PACIENTE PSICOSOMÁTICO

L’estudi dels trastorns psicosomàtics sempre ha plantejat problemes de caire teòric-clínic, que han portat a nombrosos estudis i controvèrsies.

Es podria definir aquest tipus de trastorn com la vivència dels conflictes mitjançant el cos: úlceres, annorexies, cardiopaties, colitis, asma, insomni, …

És freqüent l’atenció en consulta de pacients que han passat per una gran quantitat de diagnòstics, exploracions i tractaments, sense obtenir resultats satisfactoris post-tractament.

Els mateixos símptomes en diferents pacients no garanteixen una mateixa estructura. El que es veu és que no hi ha una mateixa estructura de base comú en aquest tipus de pacient, tal i com ens podem trobar en d’altres quadres clínics. De tot això se’n pot deduïr la importància d’un bon diagnòstic tant médic com psicosomàtic.

Tots, en un moment donat, hem patit simptomatologia psicosomàtica. Hi ha persones que malgrat no les definiriem com un pacient psicosomàtic, davant situacions de crisis, acaben agreujant o patint una malaltia; però hi ha d’ altres persones que tenen una especial predisposició per desenvolupar un trastorn psicosomàtic.

A més de les dificultats que ens podem trobar davant el diagnòstic, no tots els pacients poden iniciar una psicoterapia, donat que s’ha de vislumbrar un mínim desig de voler esbrinar aquests continguts desconeguts que tant malestar provoquen.

Característiques més comuns i tractament

Dels estudis que s’han realitzat en el transcurs de la història, es pot deduir una serie de característiques més comuns, que al meu entendre, fan reconèixer al pacient psicosomàtic.

Aquestes característiques, poden semblar exagerades, donat que corresponen a un pacient psicosomàtic pur, sent molt difícil, pràcticament impossible, que trobem en la practica clínica, on el més habitual es trobar simptomatologia psicosomàtica.

Aquest tipus de pacients mantenen una relació especial amb la seva realitat, a la que es sobreadapten, vivint de manera objectiva e impersonal. Manifesten conductes de hiperactivitat. Presenten una inclinació compulsiva per la feina, són superexigents i hipereficaços, dedicats a obtenir èxits professionals i induint als demés a que se’ls exigeixi. Hi ha predomini del principi de la realitat enfront al principi del plaer. Un exemple d´això el podem veure en moltes dones que viuen amb dedicació exclusiva per a la familia i que es passen el dia obsessionades per a la neteja. O en molts executius/ves que no tenen hora per sortir de la feina, i que han fet d’aquesta la seva vida.

En relació als afectes presenten una desconnexió (alexitimia). Presenten dificultats per a detectar, discriminar, i manifestar emocions, i les que expressen, estan a nivell molt corporal. Això, al seu torn, ens porta a un pensament despullat de sentit i significat emocional, on les representacions emocionals són pobres, escasses i repetitives. Perden l’interès pel passat i pel futur, i és allò fàctic i actual el que s’imposa. Igualment podem observar que mantenen un contacte superficial en les seves relacions. Per il·lustrar aquest tipus de rasgues exposaré l’exemple d’un pacient que, preocupat sobre com el podien veure els demés, explicava: “No vull donar motiu a ningú per parlar, vull que a la meva filla i a mí ens vegin impecables”. Això feia que, setmanalment, fés una despesa compulsiva en roba, atès que una peça no podia ser emprada més d’una vegada.

Tot això no vol dir que tinguin un baix nivell intelectual, doncs poden a arribar a ser molt racionals i a intelectualitzar, però hi ha escasetat de somnis i de pensament creatiu, i si n’hi ha no compleixen la funció d’elaborar i simbolitzar pensaments latents, si no la d’evacuar el contingut latent. Existeix una disminució de l’ús de símbols en la transmissió dels processos psíquics i les cadenes associatives són pobres, motius pels quals el tractament psicoterapèutic no està exempt de dificultats, sent habitual que en els transcurs de les sessions exposin: “No sé que més li he de d’explicar, si no em pregunta”, o ” Bé, i ara que he de fer, no sé com parlant em pot ajudar a curar la meva malaltia”.

Aquests pacients també tenen moltes dificultats per elaborar les separacions. En moltes ocasions l’aparició de la simptomatologia psicosomàtica apareix després d’una pèrdua o una separació. Viuen aquestes com perilloses, doncs els pot portar a desorganitzacions primitives.

El tractament que considerem més adient en aquests casos és la psicoteràpia, en moltes ocasions acompanyada d’un abordatge multidisciplinar, on es pugui instaurar un tractament farmacològic si es considera necessari, atès que cal tenir molt present, en aquest tipus de transtorn, que la dolència fisiològica és real.

S’ha comprovat que l’acompanyament psicoterapèutic, en aquest tipus de pacient, amb l’objectiu d’anar identificant i elaborant les diferents emocions, fa que experimentin una paulatina millora de la simptomatologia psicosomàtica.