LA DEPRESSIÓ EN L’ADOLESCÈNCIA

LA DEPRESSIÓ EN L’ADOLESCÈNCIA

Amb freqüència ens podem trobar amb adolescents amb una actitud taciturna, introvertida i amb poc o cap interès en les seves activitats quotidianes. Els percebem abatuts, desanimats, amb l’autoestima baixa i amb sentiments d’intranquititat, desconsol i tristesa.

La majoria dels adolescents passen per periodes depressius propis del procés de maduració i l’estrès associat amb aquest, com ara un fracàs parcial amb els estudis o la ruptura d’una primera relació de parella, o per no sentir-se a gust amb els amics o per conflictes amb els seus pares al debatre’s entre la dependència i la independència, o per una presumpta incomprensió dels progenitors.

El problema es presenta quan aquest estat depressiu arrela i el porta a una irritabilitat, a una incapacitat per a disfrutar la vida, a trastorns del son, a l’automenyspreu, a sentir-se culpables, a la por, i a pensaments o comportaments autodestructius o, fins i tot, a intents de suicidi. És en aquests casos quan ens trobem davant un estat depressiu que requereix atenció professional especialitzada.

La depressión en l’adolescent és normal, per dir-ho així, quan aquesta conducta és una resposta temporal a una de les tantes circumstàncies que la poden provocar, com els canvis hormonals, l’estrès estudiantil, la mort d’un ésser estimat, la separació dels pares, el trasllat d’un país o una població a un altre/a, o la crisi existencial pròpia de la recerca de l’identitat que acostumen a patir els adolescents. Altres causants són el maltractament i l’assetjament sexual infantil o el tenir antecedents de pares o parents propers depressius.

És complicat diagnosticar la depressió en els adolescents,  ja que s’ha de realitzar un diagnòstic diferencial respecte al que pugui ser propi d’aquesta etapa. S’estima que, en els països desenvolupats, un 17% dels joves han experimentat almenys un incident depressiu, sent les dones les més afectades. Les adolescents presenten el doble de probabilitats d’experimentar depressió que els adolescents; a més, la depressió en l’adolescent acostumbra a correlacionar positivament amb la bulímia i l’annorexia.

En general, la depressió pot canviar o deformar la forma com els adolescents es veuen a ells mateixos i a les seves vides, així com a les persones del seu entorn. Els adolescents amb depressió, generalment, ho veuen tot molt més negativament i són incapaços d’imaginar que qualsevol problema o situació es pot resoldre positivament. Alguns d’aquests símptomes de depressió poden estar presents:

• Agitació, inquietud i irritabilidad

•  Canvis en la gana (generalment pèrdua de la gana, però de vegades augment)

• Dificultat per a concentrar-se

• Dificultat per a prendre decisions

• Episodis de pèrdua de la memòria

• Fatiga

• Sentiments de minusvalia, desesperança, tristesa o odi cap a si mateix

• Pèrdua de l’interès o del plaer en activitats que alguna vegada li eren divertides

• Pensar o parlar sobre el suicidi o la mort

• Problemes per dormir, son excessiu, somnolència diurna

De vegades pot haver canvis de comportament sobtats, o l’aparició de nous problemes a la llar o a l’escola, quan encara no hi ha cap símptoma de depressió o tristesa, que poden estar encobrint una depressió:

• Comportament inadequat (incompliment de les normes familiars o actitud desafiant poc comú) ·

• Conducta delictiva (como furts)

• Rendiment escolar inestable; baixa en les qualificacions

• Patró de comportament exageradament irresponsable

• Consum abusiu d’alcohol o d’altres substàncies tòxiques

• Distanciament de la familia i els amics, passant més temps sol

Els pares d’un adolescent amb tendències depressives han d’estar alerta sobre si aquesta condició supera les dues o tres setmanes, i en aquest cas acudir al psicòleg clínic o psicoterapeuta pel seu diagnòstic. La psicoteràpia serà útil en ambdós casos, sigui la depressió passatgera o la crònica, per augmentar l’autoestima de l’adolescent, elevar la seva confiança, contribuir a la seva pròpia identificació, i per a dotar-lo de recursos per afrontar problemes i assolir objectius. La teràpia de família serà apropiada si la relació amb els pares és el desencadenant del trastorn.