LA “PARELLA DE PARES” DESPRÉS DE LA SEPARACIÓ

LA “PARELLA DE PARES” DESPRÉS DE LA SEPARACIÓ

El present artícle és una reflexió sobre una realitat que afecta a un gran nombre de parelles en els nostres dies. L’objectiu del mateix és realitzar una sèrie de consideracions i proposar unes pautes que, malgrat puguin semblar molt lògiques, no són excesivament freqüents, si més no en base als relats que s’escolten en la consulta professional.

Quan una parella amb fills ha près la decisió de separar-se o divociar-se, inmediatament apareixen molts interrogants sobre com això afectarà, i de quina manera s’ha de comunicar a la família, i especialment als fills.

En primer lloc, un cop presa la decisió, és important que la parella pugui pensar en com aquest canvi pot afectar als éssers més propers, cercar possibles solucions i pensar en com ho han de comunicar. Un cop la parella tingui clars aquests punts, és recomanable sentar-se amb els fills i explicar-los, en un llenguatge clar i senzill, els canvis pels quals passarà la família, com els hi poden afectar aquests canvis i les possibles solucions, a més d’informar que un dels pares, probablement, canviarà de domicili.

Se’ls hi ha de comunicar, d’una manera clara i inequívoca, que la separació o divorci no és a causa d’ells, motiu pel qual no s’han de sentir culpables, si no que és deguda a desaveniències i diferències entre els pares. També s’ha de subratllar que, malgrat els pares no viuran més junts, aquesta circumstància no significa que deixin d’estimar-los o d’ocupar-se d’ells, si no que seguiran sent una “parella de pares”.

No se’ls hi ha de parlar de les causes concretes que motiven la separació, si no en què i com els hi afectarà, per desprès respondre a les preguntes que ells vulguin fer. És possible, i freqüent, que en un primer moment no facin gaires preguntes, però sempre s’ha de mantenir una actitud oberta davant la possibilitat de que les facin en altres moments, i per això, estar totalment d’acord, i per tant haver realitzat una planificació prèvia, en les respostes en el supòsit que les preguntes les facin a un sol dels progenitors, per mantenir la coherència.

Hem de tenir en compte que, a l’igual que la parella, els fills també necessiten el seu temps per a fer-se a la idea de la nova situació. Si hi ha hagut molta tensió, baralles i picabaralles entre els pares, els fills més grans tendeixen a no sorprendre’s front la decisió de divorci o separació, malgrat no per això hem de pensar que no els hi afecta, o que inclús ho prefereixen. Igualment, en els nens molt petits, menors de tres anys, i malgrat pugui semblar que tinguin una actitud de que no els afecta, com si la situació no anés amb ells, poden donar-se manifestacions en el seu comportament o canvis en el seu estat d’ànim.

Els pares no han de presentar reaccions agresives contra el seus fills per venjar-se de la parella. No han d’amenaçar a la parella, com és relativament freqüent en alguns casos, amb el fet de que, si es divorcien o separen, les hi faran un gran mal als fills, per tractar així d’evitar la separació.

Desprès de la separació no han d’existir conductes inadeqüades que afectin als fills, tals com l’abandonament afectiu per part del progenitor que no té la custòdia, o la sobreprotecció per part del que la té, ni emprar als fills com a “espies” per a què els informin de “què està fent” l’altre membre de la parella, o emprar als fills com a missatgers per a comunicar-se entre ells.

També s’ha d’estar al cas, com a “parella de pares” que es segueix sent, i que es serà per a la resta de la vida, de no caure en els petits “xantatges emocionals” dels nens, com “si no em dones això o allò altre me’n vaig a viure amb el papa o amb la mama”.

Tampoc se’ls hi ha de presentar al fills una nova parella abans que aquests estigui amb la capacitat suficient per assimilar l’impacte. Se’ls hi ha de donar temps per a que puguin elaborar la separació dels pares.

Tots aquests comportaments provoquen profundes empremtes en la formació psicològica dels nes, i poden ocasionar angoixa, por, inseguretat, sentiments ambivalents i diferents trastorns de conducta.

S’ha d’assenyalar que cada família és un món, per la qual cosa, en moltes ocasions, el que he comentat fins aquí no és tan senzill com pugui semblar, i es fa necessari consultar a un psicoterapèuta de família, ja sigui per les particularitats de cadascun dels membres de la família, o perquè resulta molt incòmode preparar als nens per a la separació, o perquè la parella tampoc es posa d’acord en aquesta ocasió. També pot passar que els nens comencin a presentar canvis en l’humor o en el comportament, amb freqüents crides d’atenció, llavors, a més, és convenient consultar amb un psicoterapèuta infantil.

Finalment, hem de recordar que sempre que no hi hagi més solució que la separació o divorci, és preferible que aquesta sigui amistoso, de mutu acord, i no conflictiva, pel benefici i benestar dels fills, i de la pròpia parella. La parella ha de ser capaç d’ “aparcar” en aquest moment les seves diferències, així com la ràbia i la rancunia que pugui existir.