L’ASSETJAMENT ESCOLAR O BULLYING

1. Introducció

En els últims anys s’ha incrementat l’interès, estudi i recerca sobre l’agressivitat i violència en la infància i adolescència, i per tant, per la seva repercussió social, el fenomen de l’assetjament, també conegut com “bullying“. Prova d’això, són els nombrosos casos que estan sortint a la llum en el mitjans de comunicació sobre aquest fenomen, i les nombroses publicacions sobre el mateix. Es podria entendre que l’assetjament escolar seria un problema únicament circumscrit a l’àmbit escolar, però es tracta d’un fenomen que va molt més enllà, i transcendeix aquest àmbit tenint, en la majoria de casos, una gran transcendència social, que cal abordar des de vàries vessants: socials, psicològiques, jurídiques i educatives.

2. Què és l’assetjament escolar o “bullying“?

El primer que va estudiar el fenomen de l’assetjament escolar va ser  D. Olweus, al 1983, i la definició que va donar és la més acceptada avui en dia:“Un estudiant es converteix en víctima d’assetjament escolar quan està exposat, de forma reiterada i al llarg del temps, a unes accions negatives portades a terme per un altre o altres estudiants”.

A la literatura especialitzada és freqüent trobar el terme anglès “bullying“. Quan es parla d’assetjament escolar ens referim a  maltractament entre iguals. Són situacions en les que un o més alumnes persegueixen i intimiden a un altre o altra —víctima— mitjançant insults, rumors, vexacions, aïllament social, sobrenoms, agressions físiques, amenaces i coaccions, etc. Aquest maltractament, tant físic com psíquic es pot desenvolupar al llarg de mesos i inclús anys.

Els criteris diagnòstics diferencials respecte els enfrontaments oberts entre iguals, o com a vegades es diu, col·loquialment, “coses de nens”, i que es donen simultàniament, són els següents:

• Una víctima que és atacada, física i/o psíquicament, per un o varis assetjadors.

• El maltractament es dona de forma reiterada i continuada en el temps

• S’arriba a produir un desequilibri de forces entre el/els assetjador/s i la víctima que porta a aquesta a un estat d’indefensió, amb repercussions significatives en els àmbits de la seva vida (acadèmic, familiar, afectiu, emocional,…)

No podem incloure en la definició d’assetjament els maltractaments entre companys, comportaments que, malgrat siguin negatius, són ocasionals, es produeixen puntualment o la víctima no és sempre la mateixa persona. Ni les baralles de força i poder similar entre alumnes, ni les intimidacions ocasionals entre professor i alumne es poden considerar part d’un episodi d’assetjament.

Fins fa poc, es creia que la víctima, era sempre algú que patia una deficiència física o psíquica. Avui es sap que no és així, les estadístiques demostren que la víctima pot ser qualsevol, i que l’assetjament es dóna més a l’educació primària que a la secundària i al batxillerat, malgrat adquireix formes més visibles en aquestes últimes.

Una de les característiques que més crida l’atenció, és que en l’assetjament escolar és estrany que es produeixin baralles obertes i visibles, sent el més habitual que ningú vegi rés ni digui rés, fet que es coneix com el dels  “testimonis silenciosos”, que poden ser tant alumnes com professors,  aconseguint, amb aquesta actitud que l’aïllament de la   víctima es produeixi més ràpidament. Desgraciadament en aquests casos és freqüent que el/els representant/s del centre escolar, actuïn trivialitzant o banalitzant el problema, amb l’única intenció de que no es produeixin rumors sobre l’existència del mateix, que podrien suposar  una mala publicitat pel centre, quedant malparat l’abordatge psicopedagògic del centre escolar.

Les conseqüències de l’assetjament acostumen a ser molt negatives, no solament per a qui les pateix, sinó també pels participants silenciosos, passius o no, com pels assetjadors, per la qual cosa és necessari procedir de la manera més ràpida possible, en quan s’observen els primers indicis, amb el diagnòstic, tenint en compte que cada cas té les seves particularitats.

3. Conseqüències de l’assetjament escolar

L’assetjament escolar no és un aspecte propi de l’evolució i creixement dels nens (l’assetjament escolar no és una “cosa de nens” com de vegades es pot escoltar), ja que pot ocasionar conflictes, tant en la salut mental i/o física de les víctimes, com en la dels assetjadors i en la dels testimonis silenciosos (passius o no).

No és freqüent que les víctimes demanin ajuda psicològica, ja que al principi és molt difícil que tant els pares o la pròpia víctima s’identifiquin i/o reconeguin el que està passant, ja que, com ja s’ha dit l’assetjament escolar el pot patir qualsevol. Generalment, quan s’identifica el problema, el mal ja s’ha produït.  També cal fer esment, que fins fa relativament poc temps, hi havia molt pocs especialistes, psicòlegs o psiquiatres, formats en aquest camp. Igualment és necessari insistir en la importància del diagnòstic diferencial, atès que les víctimes d’assetjament escolar pateixen danys a causa d’uns factors externs, i no per conflictes propis de la seva estructura de personalitat o de factors psicològics constitutius previs. Tan perjudicial és patir assetjament com no detectar-lo a temps o realitzar un diagnòstic erroni, ja que, això últim, produiria un efecte de retraumatització de la víctima, alimentant el concepte de “tot el que em passa és per la meva culpa”.

Les víctimes poden patir lesions físiques (més habitual en alumnes de secundària i batxillerat que a primària), por i ansietat, que en els casos més grues pot anar acompanyada d’atacs d’angoixa. A més és habitual que pateixin depressió donada la indefensió generada, i la conseqüent distímia i/o labilitat emocional que no s’ha de confondre amb els quadres neuròtics. També són habituals els quadres d’estrés posttraumàtic i simptomatologia psicosomàtica (mal de cap, nàusees, febrícules, enuresi, insomni, …). Apareixen problemes d’inadaptació escolar, que abans no es donaven, com per exemple una caiguda en el rendiment escolar, actituds de retracció i negativa a participar en activitats grupals, absentisme escolar i començar a arribar tard a l’escola. Tot això fa que la víctima es senti cada vegada més estranya, menyscabant la seva autoimatge i el seu autoconcepte, i perdent les seves habilitats socials, amb el resultat que va perdent les amistats.

Els assetjadors escolars solen ser individus que han estat sotmesos directa o indirectament a assetjament en altres àmbits de la seva vida, com per exemple situacions de violència de gènere o domèstica o maltractament entre generacions, amb la qual cosa la probabilitat de que aquests comportaments es mantinguin i radicalitzin, en posteriors etapes de l’adolescència i de la vida adulta, són elevades. Hi ha diversos estudis que mostren que els adults que han assetjat durant la seva infantesa tenen més probabilitats de tenir antecedents penals.   Avui en dia també es coneix que existeixen altre tipus de comportaments que també són factors de risc, com per exemple l’absència d’acord entre els pares en quant a les normes, permissivitat excessiva o inconsistència en la seva aplicació, disciplines que es caracteritzen per excessives ordres, moltes crítiques i humiliacions i escassa atenció a les conductes dels fills. Moltes vegades aquests comportaments no van adreçats a escoltar les dificultats i necessitats dels nens, si no que únicament van adreçats a donar la imatge socialment desitjada pels pares, és a dir, enlloc de plantejar-se la pregunta: Qui és el meu fill i què necessita per millorar? Es plantejen la pregunta equivocada: Què vull que sigui el meu fill i que desitjo que vegin els demés en ell?

Els testimonis silenciosos.   Els nens que senzillament observen aquest comportament de forma passiva també poden veure’s afectats, en el sentit de que poden arribar a sentir cert malestar emocional i pensar que l’escola no és un lloc segur. Els testimonis participatius poden arribar a tenir simptomatologia semblant, malgrat de menor intensitat, que les víctimes, com por i ansietat, ja que acostumen a pensar que si no actuen seguint els assetjadors la propera víctima seran ells.

La clau del control de les situacions d’assetjament està en els testimonis silenciosos, que deixen que passi la situació d’assetjament, i aquells que animen els assetjadors. La única forma de solucionar realment una situació incipient d’assetjament es ensenyar a aquests testimonis a reaccionar enfront d’aquesta.

4. Què cal fer en cas d’indicis d’assetjament?

Si sospita que el seu fill és víctima d’assetjament escolar, el primer que ha de fer és parlar amb ell/ella, i escoltar-lo atentament. En general els nens que pateixen assetjament són reticents a parlar sobre el que els passa, ja que es senten desconcertats i tenen por de les represàlies. Si parlen directament és una bona senyal, ja que pot ser indicatiu de que l’assetjament és incipient. En cas de negativa a parlar sobre el tema, es pot intentar realitzar preguntes indirectes. En aquest últim cas és recomanable acudir a un psicòleg, que pugui orientar tant als nens com als pares.

En el cas de que existeixin indicis clars d’assetjament, els pares han de prestar al nen/a un recolzament incondicional, mai trivialitzar, banalitzar, restar importància o dubtar del que està explicant, ja que pot arribar a creure que el que està patint és normal. No és cert, malgrat per desgràcia sigui freqüent escoltar-ho, que aquesta situació els fa ser més durs o que els prepara pel que els hi espera a la vida, malgrat tampoc se’ls ha de compadir, si no ajudar-los a comunicar el que els hi passa, ja que això els hi farà augmentar la confiança en ells mateixos. Tampoc s’ha d’animar als nens a que responguin amb violència o altre tipus de conducta venjativa, si no a repel·lir, malgrat la dificultat, aquestes conductes d’assetjament quan es produeixin, mitjançant estratègies prèviament assajades. També és important animar-los, malgrat sigui difícil, a que no faci cas de l’assetjador, així com a que ho parli a classe de tutoria, a dir-ho al professor o adult que es trobi en aquell moment a càrrec, malgrat sigui molt poc freqüent que un cas d’assetjament escolar es solucioni parlant amb el professor o a tutoria, ja que moltes vegades el problema entre els companys es fa més important, però s’ha d’intentar, i sempre l’hem de fer sentir que no està sol en aquesta situació.

S’ha de recordar que el centre escolar assumeix la guàrdia i custòdia del menor per la qual cosa ha de respondre els fets que succeeixin en el mateix, i ha protegir al mateixos de que no pateixin cap dany, a la vegada que ha de respondre pels actes que es produeixin per part dels alumnes. Així la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’Educació, que contempla, entre altres, les funcions dels professors estableix: ” La contribució a que les activitats del centre es desenvolupin en un clima de respecte, de tolerància, de participació i de llibertat per a fomentar en els alumnes els valors de la ciutadania democràtica”.

Per tot això, el següent pas, és demanar visita, primer amb el tutor/a i desprès amb la direcció. En funció com es desenvolupin les entrevistes, i de les actituds observades, ja podrem tenir una idea, més o menys clara, de com abordaran el tema.

L’assetjament escolar existeix   en tots els col·legis i instituts. Aquells centres que manifesten que en el seu no existeix, recolzant-se en tenen un programa de conflictes de convivència, són els centres amb els que s’ha d’anar amb més compte, ja que la negació no deixa veure, doncs per ells la prioritat no està en l’enteniment i la prevenció, si no que, en cas de problemes, anteposen la imatge pública del centre.

Per desgràcia, aquesta actitud, que es dóna tant en centres públics com en els privats, amb una major proporció en aquests últim, és més freqüent del que seria raonable. En aquests casos el més aconsellable és procedir a un canvi immediat de centre de la víctima,  ja que malgrat sigui traumàtic pel nen/a víctima de l’assetjament, és molt pitjor mantenir la situació que pot produir greus danys psicològics en les víctimes.

Si pel contrari, com seria lo lògic, el centre escolar mostra preocupació pel que ha passat i no nega la problemàtica, segurament iniciarà actuacions per paliar la situació, com per exemple la posada en funcionament d’un programa de mediació.  Aquest programa l’ha de portar a terme una persona, amb la formació adequada, i neutral, que no hagi estat en contacte amb la víctima i/o l’assetjador. En aquest sentit cal recordar que estem enfront d’una problemàtica que pot resultar greu, i que les teràpies “en positiu o culpabilitzadores” com, per exemple: “pensa en coses positives” o “has d’intentar fer-te amic/ga d’aquests nens”, l’únic que aconsegueixen, normalment, és intensificar la problemàtica.

En cas que el centre escolar no disposi d’un psicòleg/a o persona suficientement especialitzada en mediació, s’ha d’exigir que s’informi a un equip especialitzat, per a què intervingui, com per exemple, en el cas de Catalunya, les Unitats de Suport a la Convivència Escolar, o a l’Equip d’Atenció Primària (EAP) de la zona.

És aconsellable, per a que quedi constància, per si desprès, malauradament, s’hagués d’acabar emprenent accions judicials, posar en coneixement de les autoritats en matèria d’educació, com per exemple la corresponent unitat d’inspecció del departament o conselleria d’Educació de la Comunitat Autònoma, aportant tota la documentació possible (notes a l’agenda, revisar els treballs del nen/a on de vegades es poden trobar indicis de la situació que pateixen, etc.) que provin la situació d’assetjament. No obstant, no és aconsellable dipositar grans esperances en l’actuació que poden portar a terme les esmentades autoritats.

Pel motiu anterior, totes les peticions d’entrevista, tant les que es realitzin al centre educatiu, com a les autoritats educatives, quedin registrades d’alguna manera (en l’agenda escolar, mitjançant carta certificada amb acusament de rebuda, burofax, etc.). També és recomanable, arribat a aquest punt, comptar amb l’assessorament d’un advocat/da.

En algunes ocasions, per sort   poques, malgrat pensem que al canviar al nen/a de col·legi, la situació s’ha calmat, l’assetjament pot continuar fora del centre escolar, ja sigui mitjançant els nens o en ocasions els adults que algunes vegades poden recolzar el comportament assetjador dels seus fills, i en aquest cas no hi ha més remei que posar el cas en mans dels tribunals de justícia, ja que a més també existeix la possibilitat que les víctimes es tornin a trobar amb els assetjadors al llarg de la seva vida.

Un cop s’ha esgotat la via administrativa, i en el cas que no es reconegui l’assetjament, també ens podem adreçar al Defensor del Pueblo, a Catalunya el Síndic de  Greuges, que acostuma a tractar aquesta problemàtica amb gran sensibilitat, realitzant una investigació del que ha passat. Malgrat aquesta institució no té competències judicials, sí que els seus dictàmens/resolucions gaudeixen de prestigi, i tenen pes en el cas de que sigui necessari dirigir-se als tribunals.

Si es sospita de la possibilitat que el seu sigui l’assetjador, perquè altres pares o el centre escolar es posin en contacte per exposar la problemàtica, malgrat la primera reacció sol ser, com en el cas de la víctima, la de negació de la problemàtica, intenti escoltar i estar obert a l’observació d’aquest comportament. Tampoc és recomanable banalitzar la problemàtica, ja que com ja s’ha comentat, un comportament assetjador durant la infància pot conduir a problemes per tota la vida. Tampoc és aconsellable la culpabilització o la crítica, malgrat cal deixar clar que no tolerarà aquest tipus de comportament. Recordar que moltes vegades l’assetjador pateix o ha patit d’abusos verbals o físics d’altres nens, pares o germans, i desprès es comporta d’aquesta mateixa manera amb altres nens. En molts d’aquests casos és més que recomanable  cercar assessorament psicològic per gestionar aquesta problemàtica.