LES NOVES FAMÍLIES DEL SEGLE XXI: FAMÍLIES RECONSTITUÏDES

LES NOVES FAMÍLIES DEL SEGLE XXI: FAMÍLIES RECONSTITUÏDES

Les famílies reconstituïdes són aquelles  en les quals un o cadascun dels membres de la nova parella, aporta un o més fills del matrimoni o parella anterior, ja sigui perquè s’han separat, divorciat, o enviudat. És una tipologia de família cada cop més freqüent a la nostra societat, i es considera que passarà a ser la família tipus en els propers anys, en lloc de la família tradicional que coneixem. És per això que, cada cop, és més freqüent trobar en teràpia de família a aquest tipus de família.

Des de la nostra experiència, i amb el treball desenvolupat amb aquestes famílies, s’observa que quan s’han agafat un període de reflexió, i han pogut elaborar adequadament la pèrdua o separació de l’anterior parella, són les que tenen un major nombre de recursos a l’hora d’enfrontar la nova situació, i els conflictes que aquesta situació comporta. També hem observat que si s’intenta seguir funcionant com si es tractés d’una família tradicional, s’acaba fracassant en l’intent  de constituir una família estable i cohesionada.

A l’haver-hi una nova unió o matrimoni s’ha d’abordar, amb molt de realisme, les necessitats i expectatives que cadascun dels membres té. La manca d’informació i comunicació fa que moltes famílies reconstituïdes fracassin, ja que adopten comportaments que es corresponen més  amb la família integrada per un pare, una mare i els seus fills; sense tenir en compte que pot haver un pare o una mare biològica, però també una madrastra o un padrastre, o nen que, sense cap parentiu, i potser sense que pràcticament es coneguin, es converteixen en germanastres, o simplement, passen a conviure junts en temporades.

Formar una família no és fàcil, i una família reconstituïda menys, ja que tenen característiques pròpies i peculiars.

Què s’ha de tenir en compte en relació als fills?

• Sensació de pertinència: Qui són els membres de la meva família? A quina família pertanyo realment?
• Espai físic i psíquic: Quina és realment la meva casa? Tindré una habitació per a mi sol o la tindré que compartir? Puc estar sol/a a la meva habitació, sense que els altres pensin que m’aïllo, o que els rebutjo?
• Rols/ lleialtats: Qui és el responsable de mi? (en quant a presa de decisions, economia, etc.) Si segueixo les normes en la nova família deixo de ser lleial a la meva mare/pare? Si tinc algun problema a qui li he d’explicar?
• Temps: Si de vegades puc prendre decisions per mi mateix/a, Per què no puc escollir amb que vull passar el meu temps lliure?
• Vincles afectius: A qui tinc que estimar?

Són preguntes que, sovint, són difícils de formular pels  membres d’una família reconstituïdes, i moltes vegades, també, difícils de respondre. No obstant és molt aconsellable que es formulin aquestes preguntes, i d’altres semblants, i que es responguin, per un millor funcionament i organització de la nova família.

Hem de pensar que s’ha de crear un ambient on els fills puguin parlar i expressar-se amb absoluta llibertat. Són els adults els que, en aquest cas, han de saber escoltar, sense per això ferir-se. És una forma d’oferir un model d’adult on prevalgui la comunicació i l’expressió d’emocions.

Las diferents discrepàncies que aniran apareixent en quant a hàbits i rutines de les diferents cases (la  dels progenitors i la dels nous conjugues), poden  impactar de tal manera en els fills que, moltes vegades,  resulta confús saber el que es pot o el que no es pot fer, dir, o sentir. El fracàs en el primer matrimoni pot portar a pensar que la nova relació “ha de ser millor”, “no cauré en els mateixos errors que abans”, “aquesta parella és la definitiva, i no pot fracassar”; arribant a crear unes expectatives massa nidificades i difícils de consolidar.

Una parella tradicional es pren un temps per organitzar la seva nova vida, van madurant conjuntament aspectes, fins que decideixin tenir fills. I els vincles emocionals es van construint amb el temps pares – fills. En una família reconstituïda és molt important tenir clar quins seran  els vincles que s’han de construir, i per això es necessita temps i paciència. Arribar a establir acords no és fàcil, ni amb les actuals parelles, ni amb les ex – parelles en relació als fills, però tampoc és una “missió impossible”. Per això hem creat una sèrie de recomanacions per aquest tipus de famílies:

• S’han de realitzar activitats conjuntes com a família reconstituïda, tenint en compte, especialment, els gustos i preferències dels fills.
• No s’ha de forçar a ser amics als nens entre sí, ni als padrastres o madrastres amb els nens. S’ha de deixar que els esdeveniments es vagin desenvolupant.
• No obstant, malgrat els llaços afectius no s’han de forçar, tampoc esdevindran de forma “màgica”. Les relacions es construeixen amb la convivència. S’ha de ser flexible i intentar escoltar i,  especialment, entendre, les necessitats dels fillastres.
• És més important ser sincer, com a  forma de donar-se a conèixer, que simpàtic i bo.
• S’ha d’expressar amb fermesa, com parella, el que com família els hi pot sentar bé, sense desvaloritzar o criticar el que es faci a les altres cases.
• S’ha de seguir dedicant temps als fills biològics. Pot ser que això no senti bé a l’actual parella, però han de poder parlar-ho i entendre-ho, segons les prioritats de cada moment.
• També s’ha de fer alguna activitat amb el/la  fillastre/a, sense que intervingui el pare/mare biològic.
• Si en la nova família hi ha adolescents s’ha de permetre que ells organitzin les seves sortides, com ho farien en les famílies tradicionals. S’ha de tenir en compte, independientement del moment que s’està vivint, el moment evolutiu de l’adolescent.
• Finalment, és molt important cercar, i trobar, l’espai i temps necessari per poder exposar les dificultats que vagin sorgint. Tothom té dret a expressar la seva opinió. Malgrat l’autoritat dels pares és la última que ha de decidir, argumentant sempre el perquè es prenen certes decisions.

Com ja s’ha comentat, no sempre és fàcil, malgrat ho pugui semblar, portar a terme totes les recomanacions que s’han donat,  i en moltes ocasions es fa necessària la intervenció d’un professional, ja sigui psicòleg clínic o psicoterapeuta, que ajudi en primer lloc en la  definició dels diferents conflictes, a nivell individual i a nivell familiar, ja siguin de caire organitzatiu o emocional, així com en l’ajuda o acompanyament per anar creant vincles afectius.