TERRORS NOCTURNS

¿Què són els terrors nocturns?

Els terrors nocturns són un dels transtorns de son més freqüents en la infància. Són transtorns episòdics durant el son que, a la infància, estan relacionats, generalment, amb les fases de desenvolupament del nen/a. Es tracta d’alteracions que solen aparèixer en el primer terç del son, de forma brusca, i duren uns tres o cinc minuts, malgrat en ocasions puguin durar una mica més. Poden aparèixer a qualsevol edat, però el més habitual és que es donin a la infància, essent més freqüents en nens que en nenes, i amb major incidència entre els tres i els dotze anys.

Com es manifiesten?

Són episodis nocturns de pànic i terror intensos acompanyats de crits, moviments bruscs i descàrrega neurovegetativa (taquicàrdia, taquipnea, sudoració,…). El nen/a es desperta cridant, i amb freqüècia es precipita cap a la porta de l’habitació, com tractant d’escapar d’alguna cosa, però rarament surt de l’habitació. Els esforços dels pares per a modificar aquesta situació poden, de fet, produir un terror més intens, ja que el nen/a no només és incapaç de respondre als estímuls d’aquests, si no que acostuma a estar desorientat durant alguns minuts. Al despertar, i el pares explicar el que ha passat, no recorden rés, no tenen consciència del que ha succeït, i es mostren confusos i desorientats.

Què podem fer?

1.- Sempre estar presents en el moment que passen. Intentar calmar i tranquilitzar al nen/a, estant al seu costat i abraçar-lo, malgrat no respongui a aquestes actuacions.

2.- Mai intentar despertar-los. En moltes ocasions es calmen, sense despertar-se. Amb això evitarem la confusió i desorientació.

3.- Regular els horaris de son, assegurar-se de que el nen/a dorm el temps suficient i aconsegueix descansar.

4.- Cuidar o evitar situacions que provoquen ansietat, estrés, tensió emocional; ja que són factors que poden afavorir l’aparició de terrors nocturns.

Quan s’han de preocupar els pares?

Quan els terrors nocturs apareixen amb certa freqüència i/o van acompanyats d’altres símptomes, com enuresi, astenia, apatia, aïllament, inhibició en el joc … En aquests casos és aconsellable consultar amb un psicòleg infantil, amb l’objectiu de realitzar un diagnòstic diferencial.