LA NECESSITAT DE POSAR LÍMITS EN LA INFÀNCIA I L’ADOLESCÈNCIA

LA NECESSITAT DE POSAR LÍMITS EN LA INFÀNCIA I L’ADOLESCÈNCIA

Amb aquest article es pretén mostrar la importància i la necessitat de posar límits en la infància i l’adolescència, però entenent que posar límits no és sinònim de prohibició ni de càstig, si no quelcom més complex i enriquidor, com és la funció d’educar i poder oferir un espai, tant físic com mental, de contenció.

Per què són necessaris els límits en la infància i l’adolescència?

Estem vivint un moment històric amb una clara crisi de valors, essent la conseqüència la societat actual, on sembla imperar la cultura del “tot val”. Hem passat d’una societat on tot estava prohibit, i per tant els límits eren molt extrems, a una societat on predominen els valors narcisistes, centrats en un mateix sense tenir en compte les conseqüències pels altres, i sense creure que hi hagi capacitat per a tolerar la frustració, l’espera, i on la imatge de poder i domini està per sobre de qualsevol valor.

És en aquest context que és necessari saber posar límits des de ben petits, i ja no només per intentar revertir els valors esmentats, ja que seria un tant utòpic, sinó simplement com a instrument de prevenció en salut mental. Els professionals en salut mental cada cop més ens troben front un canvi de patologia, on predominen els trastorns de personalitat, ja siguin de tipus narcisista, limítrof, dependent,…, trastorns que no ajuden per rés al canvi de valors de la nostra societat, en contraposició del que era més habitual en el passat, on predominaven trets més neuròtics, fruit de la repressió, i no per això menys perjudicials, però amb menys conseqüències socials, ja que eren patits bàsicament pel propi subjecte, contràriament als trastorns de personalitat, les conseqüències dels quals també les pateixen els altres.

 Quines són les funcions de posar límits?

Des d’un punt de vista evolutiu, quan els nens són petits, és necessari delimitar el seu espai físic, amb la finalitat que es sentin segurs, a l’hora que reduïm la probabilitat d’accidents.

Oferir aquest espai segur, dóna la possibilitat als nens de tenir un espai per a jugar, explorar i, en definitiva, aprendre i guanyar confiança en sí mateixos. Aquesta delimitació física és necessari que no estigui excessivament enriquida d’estímuls, per a que el nen petit pugui prendre consciència del seu cos en relació a l’espai que l’envolta. Per exemple, en edats on l’exploració és bàsicament oral, no els hi deixem al seu abast qualsevol objecte.

A mesura que el nen va creixent els límits en l’espai físic fan que aparegui la necessitat de límits psicològics, que els fan sentir que hi ha algú que està per ells i que funciona com a contenció. Tots ens hem trobat en situacions, com per exemple en un parc infantil, que amb una sola mirada ells poden entendre si s’estan posant en una situació de risc. Tot això els hi ajuda a ordenar el món que els envolta i, posteriorment, poder distingir allò que està bé d’allò que no ho està, ajudant-los a pensar i reflexionar i, en definitiva, generant-los confiança.

El fet de tenir la possibilitat de pensar i reflexionar sobre el seu comportament, els permet poder prendre iniciatives i, per tant, poder trobar solucions. A títol d’exemple ens podem trobar que, en algunes ocasions, el nen arriba a casa explicant situacions que ha viscut com injustes. El fet de poder-les compartir, parlar sobre elles, ajudar-los a tornar-les a pensar des de diferents punts de vista i intentar trobar solucions, els fa sentir menys insegurs i menys incompresos, i els ajudarà a controlar els seus impulsos i,  per tant, a aprendre a evitar situacions que puguin posar en risc la seva integritat física i/o psicològica.

En definitiva, el fet de tenir límits, els ajuda a ser més conscients de si mateixos, a ser capaços de reconèixer els seus pensaments i sentiments, i a ser capaços de posar-se en “la pell dels altres”, és a dir a ser més empàtics, incrementant el respecte per  un mateix (autoestima) i pels altres.

Tot això afavoreix, al nen i al posterior adolescent,  al desenvolupament cognitiu i emocional, a la mentalització i a l’adquisició de la identitat, possibilitant el tenir criteri propi.

Aquest acompanyament, ben realitzat, és el que es podria entendre com l’èxit en la consecució dels objectius de la funció paterna, ja que moltes vegades es confon l’objectiu de la funció paterna, que és aquest acompanyament a ajudar a créixer, i a que puguin ser ells mateixos, amb que siguin el que els pares no van poder ser, fomentant d’aquesta manera els trastorns de personalitat dels fills.

Com es posen aquests límits?

Posar límits no és una tasca fàcil, com hem dit no significa solament dir “no”, ni castigar, ni prohibir. Es tracta d’observar, de saber escoltar per d’aquesta manera poder entendre i comprendre les seves necessitats, i en funció de tot això poder comunicar i dialogar amb ells per a ajudar-los a pensar el que els hi convé en tot moment. D’aquesta manera, a partir de certa edat, seran ells qui aconsegueixin tenir aquestes funcions interioritzades, com la de saber escoltar als altres, i a ells mateixos, i la d’aprendre a través de l’experiència.

La funció de posar límits ha de ser compartida. Els pares, de forma conjunta, s’han de responsabilitzar de l’educació dels seus fills, d’acord amb les circumstàncies que envolten a la família en cada moment. És necessari, i important, que els pares no es desautoritzin entre ells davant dels fills.