L’ESTRÈS POST-TRAUMÀTIC

L’ exposició a esdeveniments traumàtics i les seves conseqüències no són un fenomen nou. Els éssers humans han estat experimentant tragèdies i desastres al llarg de tota la seva existència, ja sigui en forma de privació i/o violència primerenca o posterior, o en forma d’un esdeveniment impactant en les seves vides.

Va ser al 1980 quan, per primera vegada, el síndrome característic de trauma psicològic es converteix en un diagnòstic formal del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM-III) com TEPT (Trastorn d’Estrès Post-Traumàtic), i va ser caracteritzat com un trastorn d’angoixa per la característica presència de ansietat persistent, hipervigilància i conductes d’evitació.

Què entenem per estrès post-traumàtic?

El trastorn per estrès post-traumàtic afecta a les persones que s’han vist exposades a accidents o esdeveniments traumàtics.

Per definició, un esdeveniment traumàtic és aquell esdeveniment negatiu, intens, que sorgeix de forma brusca, inesperada e incontrolable. Es aliè a la varietat normal d’esdeveniments de la vida quotidiana i l’individu es veu implicat en fets que representen un perill per a la seva vida, o qualsevol altra amenaça per a la seva integritat física (accidents, tortures, agressions sexuals, atracaments, actes terroristes, violència de gènere, …) i psíquica, i els viu com aclaparadors, incapaç d’afrontar-los, tenint conseqüències dramàtiques, especialment de terror i indefensió. La intensitat dels fets i l’absència de respostes psicològiques adequades per afrontar quelcom desconegut i poc habitual, expliquen l’impacte psicològic, d’aquest tipus de esdeveniments.

Els símptomes són d’angoixa i dissociatius (sensació d’irrealitat, “embotiment”, atordiment, desafecció, incapacitat per a recordar un aspecte important d’un trauma o, generalment, desprès de la situació traumàtica és habitual que la persona la revisqui una i altra vegada, i normalment hi ha un comportament d’evitació d’aquells estímuls que puguin fer aflorar l’esdeveniment traumàtic. Tots aquests símptomes interfereixen l’activitat quotidiana de l’individu, que es pot sentir irritable, confús, frustrat, i aclaparat per situacions que abans afrontava sense cap dificultat.

Davant les dificultats en l’organització i integració de l’experiència subjectiva es dona la dissociació, que no és més que una forma de fugir d’una situació a la que no es veu escapatòria.

El trauma greu provoca una estructura mental dissociada, rígida, causa potencial d’una crisi d’identitat i despersonalització. No solament es veuen les coses dissociades sinó que es comporten de forma dissociada, dependent del self que estigui en acció.

No obstant, algunes persones que han patit un trauma tenen la capacitat de convertir-lo en una segona oportunitat de creixement, és el que es coneix com capacitat de resiliència.

Resiliència i “attachment”

El terme resiliència ve d’un concepte de la física i s’utilitza per expressar la capacitat d’alguns materials per tornar al seu estat natural desprès d’haver estat sotmès a altes pressions deformadores.

En psicologia l’entenem com la capacitat dels essers humans que han estat sotmesos als efectes de l’adversitat, de superar-la i inclús de sortir enfortits de la situació. La resiliència genera la flexibilitat per canviar i reorganitzar la vida. Des del punt de vista de la resiliència més original es defineix com l’èmfasi de la necessitat de l’altre com un punt de recolzament per superar l’adversitat.

Segons Boris Cyrulnik, un dels estudiosos més coneguts de la teoria de la resiliència i resilient, com ell mateix es defineix després de sobreviure a un camp de concentració durant la segona guerra mundial, per molt greu que sigui el que ha patit un nen, la ment es revela tan flexible que, amb els ingredients del contacte humà, l’enteniment i la paraula es pot superar.

Els patrons del comportament resilient es sustenten fonamentalment en els mecanismes protectors que es creen –amb major freqüència – entre la mare biològica i el seu nadó en l’ etapa prenatal (attachment).

Quan una persona pateix una situació d’estrès post-traumàtic es desperten antigues formes de funcionament, principis organitzadors, que segons Boris Cyrulnik són la base per la construcció de la resiliència , malgrat ell diu que una base insegura (un attachment insegur) es pot reconstruir amb noves experiències, és a dir, que una situació traumàtica no és un destí.

Segons B, Cyrulnik els pilars de la resiliència són:

  • Autoestima consistent. És la base dels altres pilars i el fruit del cuidador afectiu del nen o adolescent per un adult significatiu “suficient bo” i capaç de donar respostes. o Introspecció. És l’art de preguntar-se a si mateix i donar-se una resposta honesta. Depèn de la solidesa de l’autoestima que es desenvolupa a partir del reconeixement de l’altre.
  • Independència. Es defineix com el saber fixar límits entre un mateix i el medi problemàtic; la capacitat de mantenir distància emocional i física sense caure en l’aïllament. Depèn del principi de realitat que permet jutjar una situació al marge dels desitjos del subjecte. Els casos d’abusos posen en joc aquesta capacitat.
  • Capacitat de relacionar-se. És l’habilitat per establir llaços i intimitat amb altres persones, per balancejar la pròpia necessitat d’afecte amb l’actitud de brindar-se a uns altres. Una autoestima baixa o exageradament alta generen aïllament: si és baixa per autoexclusió vergonyant i si és massa alta pot generar rebuig per la supèrbia que suposa.
  • Iniciativa. És el gust d’exigir-se i posar-se a prova en tasques progressivament més exigents.
  • Humor. És la capacitat de trobar l’aspecte còmic de la pròpia tragèdia. Permet estalviar-se sentiments negatius, encara que sigui transitòriament, i suportar situacions adverses.
  • Creativitat. És la capacitat de crear ordre, bellesa i finalitat a partir del caos i el desordre. És fruit de la capacitat de reflexió i es desenvolupa a partir del joc en la infància.
  • Moralitat. S’entén com la conseqüència d’estendre el desig personal de benestar a tots els semblants i la capacitat de comprometre’s amb valors. És la base del bon tracte cap als altres. Depèn de la capacitat de pensament crític. És un pilar de segon grau per a la resiliència, fruit de les combinació de tots els altres, i que permet analitzar críticament les causes i responsabilitats de l’adversitat que es pateix, proposant-se maneres de fer-hi front i canviar-les.

La resiliència no és una característica innata, tampoc s’adquireix com part del desenvolupament natural de les persones. No ho construeix la persona per si mateixa, sinó que es dona en relació amb un ambient determinat que envolta l’individu. Això elimina la noció de força o debilitat de l’individu, per això no es pot parlar de personalitats vulnerables, ni de persones vulnerables.

En la majoria de casos la única manera de ser resilient envers el trauma, atès, com s’ha vist, la gran importància que té l’ambient que envolta a l’individu, és mitjançant el recolzament d’un psicòleg o psicoterapeuta que sigui capaç de fer aflorar els pilars de la resiliència.

AUTOR

Angeles Codosero Medrano

Psicòloga clínica i psicoterapeuta psicoanalítica

Psicòloga clínica (Col. núm. 6267)
CENTRE DIAGONAL. BARCELONA.
www.centrediagonal.com

ELS NOSTRES VALORS

La nostra missió és atendre les persones que ho necessiten i aconseguir que rebin l’atenció adequada, i personalitzada, en relació a la seva problemàtica, per obtenir una millor qualitat de vida i benestar emocional.
La visió de Centre Diagonal és ajudar les persones ateses a trobar i desplegar els seus propis recursos que els permetin fer front als conflictes o problemes que tenen o puguin tenir en un futur.
Tot això ho vam realitzar sobre la base de valors basats en l’ètica, la responsabilitat i una experiència professional de més de 25 anys d’exercici continuat de la professió.

¡Demana una cita!

Demani cita amb els psicòlegs especialistes en el tractament d’adults, adolescents, gent gran, nens, parelles i famílies.

CONCERTAR UNA CITA