L’ADOLESCENT AVUI

L’ADOLESCENT AVUI

El present artícle és una invitació a la reflexió sobre la realitat de l’adolescent en els nostres temps, atès que el psicòleg s’està trobant cada cop més, en aquesta etapa, problemes d’integració de la identitat i de la personalitat. Per aquest motiu crec necessari que ens replantajem i re-pensem com s’ha entès l’adolescència fins ara, i com l’hem d’entendre tenint en compte la influència que pot estar exercint el context històric en el que vivim.

Què és l’adolescència?

Per a poder respondre a aquesta pregunta és important entendre que els hi passa als adolescents i perquè es comporten d’una determinada manera.

Des d’una perspectiva psicoanalítica s’ha descrit l’adolescència com una época de canvi, un període de reorganització de tot el que s’ha viscut fins aquest moment, de turbulència i de descobriment; de moviments cap a una nova identitat i d’un nou coneixement d’un mateix. És a dir, és una època de transformació, de “transició” del nen a adult, i per tant amb unes característiques determinades i especials.

Segons el diccionari, el terme castellà “adolecer” significa emmalaltir. Per tant ens trobem front un procés, i com tot procés amb obstacles i conseqüències, amb fugides i conquestes, fets que han induït a que diferents autors, al llarg de la història, donéssin diferents interpretacions; malgrat tots ells coincideixen en què la veritable recerca de l’adolescent és la recerca d’una nova identitat. De vegades s’ha posat més l’accent en la problemàtica sexual, o sobre la edípica, o sobre la construcció del self (de sí mateix), o sobre l’adquisició de nous coneixements, però tots convergeixen en la idea de que és “el segon naixement”, ja sigui com a naixement social o com individual: l’aparició d’una nova relació amb un mateix i amb els demés.

L’adolescència és una etapa de crisi, una crisi de la identitat. Es pot considerar que el problema de la identitat consisteix en la capacitat de mantindre el concepte d’un mateix, i la integritat front els canvis que ha de patir. No obstant la identitat no és un sistema intern tancat, impenetrable, sinó un procés biològic, psicològic i social. I és en aquest punt on crec que ens hem de parar i poder pensar en l’adolescent d’avui.

Fins ara s’ha posat molt d’enfasi en el fet de que l’adolescent passi la seva crisi dins d’uns límits de la normalitat o bé que tot això acabi organitzant un trastorn psicopatològic, depenent de:

• la integració de la personalitat
• de com enfronta les frustracions i els diferents dòls que ha de superar, i
• de la capacitat comunicativa que li permet aproximar-se i compartir sentiments, o pel contrari tancar-se o evadir-se

Personalment crec que és important poder pensar com interacciona i influeix en l’adolescent l’entorn social entès des d’una perspectiva àmplia (psicobiosocial); atès que actualment els psicòlegs ens estem trobant un major nombre de transtorns de la personalitat en l’adolescència, que fa uns anys.

També considero important, per a poder entendre a l’adolescent, situar a aquest en un entorn socioeconòmic i històric determinat, en el nostre cas el dels païssos desenvolupats. En aquest sentit ens trobem que l’adolescent d’avui es troba inmers per una cultura determinada, que s’ha vingut a denominar la cultura de la postmodernidad.

L’adolescent d’avui

La cultura de la postmodernidad es caracteriza por ser una època de certa desil·lusió, on no es creu en ideals, on hi ha absència dels grans projectes que hi havia en èpoques anteriors, i que portaven ímplicita la idea de creixement i progrès. Avui ens trobem amb expressions tals com “imatge”, “consumisme”, “zapping”, “e-mail”, “boom”, “hard”, “soft”, “light”,…, pròpies d’aquesta època, època bàsicament d’impacte audiovisual.

Aquesta època es caracteritza igualment per l’existència d’una cultura del “bombardeig” de la imatge, on per excès de la mateixa es dóna lloc a una sobresaturació, sense donar temps a l’assimilació i a l’elaboració, i provocant un impacte en la conducta de tal manera que es reforça novament la imatge en lloc de la paraula. En aquesta època s’han generat noves estructures per a la recepció i adquisició de coneixements. Prova d’això és la nova modalitat d'”escriptura electrònica” que està sorgint gràcies al “boom” de la telefonia mòbil.

En aquesta època:

• S’accentúa l’individualisme, donant-se freqüentment exhibicionisme i superficialitat.
• S’exalta “el culte al cos”, i d’un hedonisme que pot acabar atemptant contra la salut.
• El consum defineix el ser: “sóc el que tinc”.
• Els mitjans de comunicació proposen l’adolescència com a model social, i a partir d’això s'”enmalalteix” a la pròpia societat.

És en aquest contexte on es troba l’adolescent d’avui, però també on es troba l’adult. Com a resultat no ens trobem a adolescents en un període de “transició” si no en un “estat”, on l’adolescència tendeix a perllongar-se en el temps.

Els pares es veuen atenuats en la seva capacitat de contenció, així l’adolescent s’enfronta a graus de llibertat que donen lloc a una incontinència i abandonament.

Amb tot el que s’ha dit, pensem en els dòls propis de l’adolescent, i les transformacions que s’han de donar en aquest període.

Els adolescents avui, tenen una gran quantitat d’informació a la seva disposició, però no tenen a l’adult que li serveixi de contenció, ja sigui per identificar-se o per confrontar-se; els seus vincles són breus, superficials, exhibicionistes, que en ocasions tendeixen a l’actuació abans que a la comunicació. No tenen models, motiu pel qual cerquen models col·lectius. La confrontació generacional ocupa un segon o tercer plà, quan abans era el primer. Si bé s’observa un qüestionament en quant al fet quotidià de la vida familiar, aquest no es presenta respecte als valors del pares, l’actitut més comú és la indiferència i l’aïllament: cadascú a les seves coses.

Els adolescents es veuen obligats, en moltes ocasions, a ser pares de sí mateixos, situació que els hi dóna més llibertat, però per a la que no compten amb els recursos suficients.

Davant tot això, em pregunto: Qué passa amb l’etapa de l’adolescència com a transició, i com en tota transició, amb els dòls?

Si entenem que l’adolescent s’enfronta bàsicament a quatre dòls pels que tenia que passar per a convertir-se en adult, avui ens podem preguntar: Hi ha dòls en l’època actual? Aquesta època ofereix una vida “soft”, emocions “light”, sense drama, s’evita el patiment. Per a què els dòls tinguin lloc necessiten una crisi, angoixa, i esforç psíquic per a superar-los.

El dòl pel cos infantil: avui l’adolescent ingressa en un estat reconegut com “ideal”. Deixa el cos de la infantesa per ser el posseïdor del cos que “s’ha de tenir” (i el que els adults desitjen mantenir).

El dòl pel rol i la identitat infantil: avui es valida seguir actuant i desitjant ser com quan s’era nen, per la qual cosa els valors de la infància es mantenen socialment. Mitjançant la relació amb els pares, professors i el medi social es deurien de potenciar valors com l’esforç, l’empatia, …

El dòl pels pares de la infància: convertir-se en adult significa desidealitzar, confrontar les imatges infantils amb la realitat, reconstruir les figures paternes, acabar d’adonar-se que els pares no ho poden tot, com tampoc ho poden ells mateixos; però l’adolescent d’avui troba que els seus pares tenen les seves dubtes, no mantenen valors clars i coherents, i en alguns casos comparteixen els seus mateixos conflictes.

Dòl per la bisexualitat: fins l’adolescència no hi ha una diferenciació definitiva de sexes, abans és quelcom més aviat social. L’adolescència ha estat sempre una etapa de recerca de la identitat sexual. La necessitat de superar la bisexualitat en l’actualitat no sembla requerir de cap dòl, si no que apareix com una característica atractiva de mantenir, perdent-se la identitat sexual clara.

D’altra banda no podem deixar d’incloure en aquesta reflexió que l’adolescent d’avui està travessant per una cris que l’indueix a un consum exaltat, no tenint límits en l’obtenció de bens materials, que a més considera necessaris per donar sentit a la seva vida. A més la seva inserció en el món productiu es veu retardada, modificant els seus costums i temps cap a l’autonomia.

Ser adolescents avui implica viure en un món ple de transformacions i incerteses. Per això tenim que re-pensar i re-crear el nostre ser adult , re-crear per poder acompanyar-los.

Quins serien els objectius a aconseguir en aquesta etapa?

L’adolescent ha d’anar adaptant-se a una nova imatge corporal, i mitjançant noves experiències, consolidant una nova identitat, per anar integrant-se socialment, al torn que es va independitzant dels lligams familiars.

Per tot això és molt important el paper dels adults que envolten l’adolescent. En moltes ocasions, i degut a la pròpia etapa, no es senten compresos, però al menys s’ha d’intentar aconseguir que no es sentin rebutjats o en ocasions inclús sols davant d’aquest procés.

En aquesta etapa són molt importants les relacions interpersonals, especialment les familiars. Els pares han de mantenir una actitud de calma, mai posant-se a l’alçada de l’adolescent, ni en discusions, ni tampoc intentant ser “col·legues”, si no intentant comprendre i acceptar els canvis que l’adolescent està patint.

En ocasions, tot això no ho poden aconseguir sols, i tant els pares com l’adolescent poden necessitar suport i orientació. De vegades perquè els pares es senten sobrepassats, i inclús es poden arribar a sentir incompetents, o perquè tampoc són capaços d’enfrontar els propis canvis que representen el creixement dels fills adolescents, que aviat es convertiran en adults (la qual cosa implica la innexorable acceptació de que el temps de l’ésser humà és limitat) , o per la reactivació dels conflictes que van viure els propis pares en la seva adolescència. En d’altres ocasions perquè l’adolescent es sent massa confòs i incomprès. En aquests casos mitjançant una orientació psicoterapèutica, ja sigui familiar o individual, s’intenta tornar a trobar una situació d’equilibri per a que pares i fills acabin podent enfrontar aquesta etapa de tants canvis.