FÒBIES I PORS

Pors i fòbies infantils

La por és una reacció psicofisiològica de l’organisme front determinades situacions. A la infància és un fenomen universal i present en totes les cultures i èpoques, ja que és un factor d’adaptació per a l’espècie. La reacció de por, i el fet d’aprendre a controlar-lo forma part del desenvolupament emocional i cognitiu. Les pors són mecanismes evolutius, i per tant, a determinades edats, són normals. A mesura que el nen creix, i el seu sistema psicobiològic va madurant, aquestes pors van canviant i/o desapareixent. Generalment, evolutivament, es poden distingir les següents etapes:

a) Primera infància

A partir dels 6 mesos de vida, sorgeix l’ansietat de separació de la figura d’afecció (“attachment”). Entre el primer any i els dos anys i mig, aquesta por a la separació s’intensifica, i apareix el temor als estranys. A més apareixen pors als sorolls forts i als animals.

b) Etapa preescolar

Es mantenen les pors de les etapes anteriors, però degut al desenvolupament cognitiu s’incrementen els estímuls capaços de generar por, apareixen la por als “monstres”, “fantasmes”, la foscor, temors relacionats amb el món de la fantasia.

c) Entre els 6 i els 11 anys

En aquestes edats el nen diferencia el món intern (representacions, fantasies, etc.) de la realitat externa, i desapareixen les pors de l’etapa anterior, i apareixen pors més reals, com als accidents, a anar al metge, etc. En relació a una major demanda a l’escola apareix la por al fracàs escolar, a la crítica, i a les relacions amb companys que senten poden ser amenaçants i/o agressives. També és comú la por a la separació o divorci dels pares, que s’intensifica en els casos en que perceben un ambient familiar hostil o inestable.

d) Preadolescència

Bàsicament apareixen les pors al canvi de la pròpia imatge.

e) Adolescència

Es mantenen les de l’etapa anterior, i sorgeixen amb major força les pors relacionades amb les relacions interpersonals, el rendiment acadèmic i esportiu, y la por a no ser reconeguts pels seus companys. Aquesta etapa és una etapa de crisi per definició, on una de les característiques es posar en dubte la protecció familiar, ja que s’inicia la recerca de l’autonomia i de la pròpia identitat, per la qual cosa poden aparèixer molts tipus de pors.

Què s’ha de fer front una por?

Hem de tenir en compte que el nen sent un temor real. Mai s’ha de minimitzar ni ridiculitzar el temor, ni molt menys renyar-lo. Aconseguir que el nen pugui parlar de la por és un primer pas per avançar cap al seu control. Quan la por es quelcom imaginari, els pares no hem d’ignorar-ho, si no convertir el que és imaginari en real, per exemple, quan senten por a anar a la seva habitació perquè diuen que hi ha un monstre, l’acompanyarem i li direm que ens ensenyi on està el “monstre”, i li donarem eines reals o imaginàries per a eliminar el “monstre”.

El fet de que parlin sobre les seves pors els hi ajuda a corregir interpretacions errònies, i a que quelcom, pel fet de parlar-ho, sigui menys temut. El fet d’escoltar-los els hi dóna major confiança, i d’alguna manera es senten més segurs. Tot això els ajuda a “conquerir” aquestes pors. Oferir-los un model de comprensió no significa sobreprotegir-los, si no acompanyar-los en el seu creixement.

No s’han de confondre les pors amb les fòbies. La fòbia és una por irracional, que es caracteritza pel grau d’intensitat front una determinada situació, i que, en moltes ocasions, impedeix portar una vida amb normalitat.

Quan apareix una fòbia és molt recomanable, si no imprescindible, cercar ajuda professional, ja que la cronificació de la mateixa pot donar lloc a quadres clínics més importants en el futur.